EN DIRECTE

Enguany es fa la campanya forestal de prevenció i extinció d’incendis forestals i el govern destina x diners a tal efecte amb algun acord.

La meva intenció en aquest article es de donar a conèixer i questionar alguns aspectes del funcionament de la prevenció i extinció d’incendis forestals. La meva vinculació amb la prevenció d’aquest fenomen usual a casa nostre s’exten als últims deu anys o més ben dit estius, temporades, campanyes, aquesta és l’onzena i la faig des d’aquestes linies que ja no son els horitzons que cuitava com a guaita forestal buscant columnes de fum.

Tots i totes ens hem sentit d’alguna manera cridats a la consciència quan en arribar per aquestes dates pels mitjans de comunicació s’ens adverteix del perill d’incendi, o hem vist a les noticies ben entrat l’estiu de l’intevenció a un incendi, inclòs a destemps de la nostra rutinària ment alarmista, veiem o sentim a parlar d’incendis i llurs efectes destructius. L’efervèscencia informativa es característica en el cas dels incendis, es evident i trepidant. Les falques publicitàries de la Diputació son el preàmbul i l’avanç d’una notícia certa, una certesa:als països mediterrains existeix el fenòmen de la propagació d’incendis descontroladament, sempre hi ha existit, es un condicionant ecològic del nostre medi. El Govern i les institucions ens posa en estat d’alarma, ens guia; amb to reclamatiu ens recorda a no fer una bestiesa o ens assenyala brutalment les víctimes de la bèstia; sovint, amb un to compassiu, humorístic, empalagós i finalment amb regust de suficiència paternalista. La falca publicitària de l’any 2016 de la Diputació de Barcelona portava el lema:‘Vigila amb aquestes bèsties’ i mostrava en imatges una sèrie de causes d’incendi derivades d’una mala praxi humana, d’accions rutinàries dins d’una gàbia. En la falca publicitarària del 2017 es feia la reconstrucció de la tràgica mort d'una familía durant l’incendi del 2003 a Sant Llorenç Savall.

I si estimat lector et parlo des de dins? Us mostraré els ullals de la bèstia que es dedica a apagar i prevenir els incendis; bestioles de diversa mena, forma i propagació, bèsties que han estat vinculades o encara hi són, amb el que ens ocupa i que s’han topat graciosament amb la meva trajectòria, que comença a parcs naturals com a guaita i finalitza com a guaita forestal a bombers de la Generalitat, passant per la Oficina tècnica de prevenció municipal d’incendis forestals de la Diputació de Barcelona com a tècnic auxiliar i les Associacions de Defensa Forestal.

Probablament en treure els noms de les bèsties molts ja s’han anul·lat algun dels sentits per temor, per seny, per tal de no entorpir, per donar via lliure, desresponsabilitzar-se, delegar, deixar en mà dels professionals, que més podriem dir? donar en certa manera deferència o autoritat. Molts acaben de deixar de veure-hi, sentir, de olorar o escoltar, tenim un públic mutilat, la bèstia ha començat a mossegar abans de que ens hi parèssim a pensar.

La primera bestiola que em vaig trobar va ser a dalt d’un cim, deixat de la mà de Déu, i era la mateixa persona que havia ocupat el meu recentíssim lloc de feina durant anys; el guaita que coneixedor del territori es va dedicar a enterrar claus d’un pam i un gruix de la moneda de un cèntim arreu on jo aparcava el vehicle, amb tant aferrisament...semblava i efectivament era; una bèstia ...malferida. Malgrat tot jo encara no ho sabia i cregué qui sap qué, i que més endavant advertits per altra personal del parc, els mossos van assenyalar tal persona com la causant. Hi vaig passar set estius allí, en alguna ocasió vaig pensar en el guaita que abans ocupava aquell lloc; havia vingut i haviem estat xerrant a l’indret abans de que se sapigués culpable del sabotatge, i m’explicava com s’havia quedat sense la plaça i lo contrariat que estava amb la jubilació a punt de tramitar, malgrat estar calmat. No li vaig parar massa atenció, ningú que en la perspectiva de passar vuit hores allí dalt sol ho hagués fet, pel pes de les hores en guàrdia, inmers en una novella monotonia, poc treballada i inexperta.

La segona bestiola va ser més emprenyadora, i com si d’un mosquit molest es tractés, va aparèixer per l’indret en forma d‘helicopter, el de rescat de bombers de la Generalitat, l’ùnic del que disposen per aquest efecte. En aquesta ocasió l’aparell es va dedicar a exercitar-se dins dels límits del parc, concretament a les parets de Mata-rodona, el que el pla especial del parc natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac contempla regulant l’escalada com a prohibida tot l’any; per a l’aniuament i cria d’aus rapinyaires. I efectivament en aquella ocasió a diferència d’altres, que es limitava a practicar a la vall anterior van trobar que fer les pràctiques a dins donaria un no se què, més íntim que no pas anar a qualsevol altra banda, de les milers que hi poden arribar haver en aquest extens païs. Centenars de ciutadans anualment, i desenes de treballadors es cenyeixen a les normatives ambientals, i milers de diners es destinen per a fer respectar la convinguda necessitat de mantenir la biodiversitat. S’hi afegeixen el prop de mig centenar d’alertes que tot treballador del dispositiu tenia obligatorietat d'emetre en cas de que qualsevol mitjà aeri vulnerés una distància vertical inferior als doscents metres amb l’hortizontal del terreny dins dels límits del parc.

Finalment sense donar cap explicació van eliminar el punt de guaita i em van destinar a altres llocs per topar-me amb la tercera bestiola. Aquesta fou verinosa de debó i va deixar seqüeles. Resulta que em van oferir d’estar de noi dels encàrrecs en un control d’operacions dels ADF (Associació de defensa forestal) contigu a la sala de control d’un parc de bombers. Tan menyspreu em tingueren i tant ‘mandao’ em consideraren que ni tan sols hi vaig treballar malgrat hi estava destinat al contracte, així que la vaig passar a la de la sala de la regió central dels bombers de la Generalitat, la més ‘xunga’ de Catalunya. Sé del que parlo. I així és, com em vaig trobar, compartint l’espai de treball amb un personatge que resultava ser el ‘megacrack’: el senyor David Perez;‘master’ de la intervenció i coordinació en cas d’incendi forestal, responsable en cap del control ADF Bages i amb càrrec de portaveu al Consell Comarcal del Bages col·leccionava pornografia en el seu PC conjuntament amb les bases de dades dels ADF: contactes, punts d’aigua entre d’altres amb, videos de mamades interracials descarregats tipus en origen servidors dubtosos d’aquests ‘tinc un virus si o si’. Durant una acció rutinària vaig tenir la sort d’adonar-me que ficava el penUSB en un ordinador infectat, i prou intrèpid de comprobar que per les meves tasques assignades com a noi dels encàrrecs el meu penn, posteriorment, es va endollar al PC del control Bages, al portàtil de l’enginyer del dispositu (PVI) i finalment al portàtil d'un pilot dels helicòpters de bombers. Sempre amb el dubte de quin tipus de ús feia i què compartia amb la sala de control Central el senyor David Perez; ja que amb la resta del personal de la sala d’operacions de Bombers, mantenia i respirava autèntica confiança fraternal. Vaig deixar passar un any sencer abans no posès en avís al màxim discretament vaig poder una mica torturat en la consciència. I ho vaig explicar al dia de Sant Joan de l’any següent de l’any 2017, veient que tornariem a jugarnos-la estúpidament amb un personatge que tenia la temeritat d’anar amunt i avall amb material d’aquest tipus en un ordinador que controla 25 unitats, es a dir 25 persones equipades amb vehicle i localitzador controlat per l’ordinador de control Bages, 25 persones que son cridades per ràdio en els primers moments d'un incendi i que localitzen i donen la informació als mitjans d’extinció dels punts de propagació en les diferents fases d'un incendi. Persones que recorren el territori i es troben en diverses situacions, a les que s’insisteix en la prevenció i la conducció a la que els ciutadans dipositen la confiança i els diners per a la seva seguretat i formació.

Efectivament com vaig tèmer en divereses ocasions, advertir dels riscos detectats infundadament inofensius, em va fer topar amb la quarta bestiola; una autèntica manada, en aquesta ocasió un sector de l'oficina es va girar en contra meu en un en ball de bastons sincronitzat a ritme empalagós i molest, innecessari, sobrat i en última instància forçat, ofès en desmesura, inhàbil i absolutament mancat de ponderació. Sense més preàmbuls, em convoquen en una reunió i sense preavís pretenen que els hi firmi; que soc un mal treballador. Em volen fer callar en el millor dels casos. Mentrestant la campanya continua, el perill d’incendi es imminent i ocorre l’incendi d’Artès el segon més extens a la zona assignada, en els últims 10 anys, que precisament m’enganxa a mi donant l’avís de la columna de fum, a un control Bages que tarda a reaccionar davant l’avís de columna de fum evident que canto i que mostra desinterès en qualsevol acció o informació adicional. Per altra banda al llarg d’aquest any 2017 trucades sense massa sentit des de la central de Barcelona mentre estic treballant en hores d’alt risc formant d’altres treballadors resten eficàcia al dispositiu. Es produeixen diverses decisions il·lògiques que deixen punts de guaita descoberts, es constata que hi ha feina que es deixa sense acabar i que no s’en recullen mai els fruits al contrari, neguits i ressentiment per part de la gent que s’ha esforçat en recollir.

Hermetisme i desqualificació en un abús de poder amb la indiferència com a principal arma.

I tot acaba, i em sembla que comença una nova manera de fer i de pensar, potser d’alçada, reflexiono. A l’any següent 2018 de la Diputació de Barcelona no em truquen per a participar al pla de vigilància d'incendis, del qual en resulta un procediment judicial, per irregularitats en el procediment administratiu, malgrat tot sortosament aconsegueixo no quedar-me sense feina en entrar a bombers.

I entro de guaita amb la màxima puntuació, primer al rànquing, soc el millor guaita de la promoció, dels bombers de la Generalitat de Catalunya, de Catalunya. Es una feina fixe.

En aquesta nounèixer la diversitat de bestioles em distreu força malgrat em defenso bastant bé amb els set anys de guaita d’experiència, i tot i que al parc de voluntaris de Piera mantenen una actitud d’entesos estan un pèl lluny de la realitat tal i com es demostra al cap de pocs dies d’estar-hi treballant. La primera bestiola resulta ser el meu company guaita, que per cert, porta cinc anys sense company de torn per falta de convocatòries, per la falta de diners i la maleïda crisi que tot s’ho empassa, i tothom al parc te absolutament assimilat que treballi amb els vidres de la torreta bruts i amb inscripcions, per altra banda puja i baixa feliçment per l’escala de gat de fins a setze metres sense arnès i no te ni la decència de deixar-lo al parc, el deixa a dalt de la torre i als demès que els bombin.

La segona bestiola resulta ser un mosso d’esquadra que no tenint-ne prou amb la remuneració de mosso fa de bomber voluntari. Ostres. Es una bestiola ben alimentada i ja ho diuen que de ben alimentat a content i de content a feliç fins al punt de deixar-se oberta de bat a bat la porta del parc de bombers voluntaris de Piera, tot el material d’extinció a la mercé del primer que passi; i qui gosa posar en dubte l’honor d’un agent de l’autoritat? Doncs jo que em quedo garratibat de la deixadesa d’aquest mosso que ha estat estudiant meticulosament els meus passos desde que he entrat en aquest parc, i goso, amb tan sols advertir i posar en coneixement de tothom del fet, i el mosso ho nega, i no ho accepta, i s’espanta perquè s’ha deixat les claus del cotxe just al taulell del control al costat mateix de la porta, oberta de bat a bat ves a saber l’estona; però ell es poli i li han ensenyat a aguantar-ho tot inclosa la indecent incongruència; i ho aguantarà, perquè es ell i uns quants més amiguets contra una merdeta de guaita i no te la honestedat d’acceptar l’error. I posa en perill a tot l’equip i es queda tan ample.

Va avançant la campanya, l’estiu, dissortadament en l’incendi d’Avinyó un ADF resulta mort durant el desplaçament a la intervenció de l’incendi; tot i aixó està siguent un estiu no molt complicat i apareixen intervencions sense massa importància, al dia de més risc en tot l’estiu m’apareix una rara bestiola desconeguda, un home barbut al meu poc concorregut punt de guaita, torre de punt de guaita, apareix en forma de cops insistents a la Torre, cops que ressonen amb força en una torre metàl·lica. Molestat surto i m’el trobo a dins del recinte vallat de la torre, espantat, li indico de la prohibició d’entrar i encara més donar cops. Em reacciona ofès, es comporta com si ens coneguessim, com si ens haguèssim vist, em deixa anar a la primera de cambi que ell es l’india doscents u (que es en codi bomber com s’anomena el punt de guaita de l’indret del turó de l’Avellana) i tot seguit sense badar boca puja per les escales de gat sense l’àrnes normatiu, i li nego l’entrada a la torre per desconegut i temerari. Baixa emprenyat i en part advertit també per la seva dona que l’acompanya, que com jo l’adverteix del perill, es un home gran, supera la seixantena; en arribat al cotxe posa el mans lliures i sento que truca i parla amb algú i sento com comenta que el ‘capullo’ que hi ha a la torre no el deixa pujar i s’en va per on ha vingut. Turó de la Vergonya Si la desprevinguda aparició del pica-soques enfilant-se agilment i tocant els collons com les mones ha estat molesta, m’apareix la versió que tot ho imita i no pot ser menys, com els micos; el caporal de torn del Parc de bombers d’Igualada em truca quasi inmediatament, la conversa s’inicia molt educada i correctament, i poc a poc habilitat per ves a saber què, aconsegueix doblegar la tenacitat prudent amb la que m’he defensat d’un desconegut, i es posa de la banda d’aquest, i denoto que està emprenyat perquè com a superior meu que és, pretén pot decidir per a mi a qui he de deixar entrar a la torreta, es a dir; en aquest cas al primer que passi i que digui que es tal sense ni tan sols anar uniformat, posant en joc la meva operativitat tot utilitzant una infraestructura del Departament d’Interior tal i com es mostra a la foto. Davant tanta imbecil·litat li explico el que tinc pensat fer al vespre, que es anar als mossos i denunciar que un desconegut ha entrat sense permís a la torre, posant en perill la seva vida i en definitiva afectant la meva feina; la meva atenció. Atenció preuada a la sucosa nòmina que paguen religiosament els contribuents per a disposar d’algú que vetlli, per a la ocasió d'un incendi i sense voler posar a d’altres similars d’exemple morbós o desconsiderat, ningú mes que a mi mateix que amb la pròpia voluntat i convicció justifiquen el bon fer a la feina.

Turó de la Vergonya

Sine quanon, vaig als mossos al mateix vespre i poso la denuncia, a la que els mossos d’esquadra reconeixen i afegeixen en aconsellar-me; posar-ho en coneixement i en contacte amb els sindicats. Fantàstic.

A l’endemà parlo amb el cap del Parc, i s’accelera, vull parlar del que realment importa, i em salta de tema, i el primer és el primer i l’important es deixar constància que tal dia no vindré i despres ja vindran les tonteries que ocupa a ex-guaites i caporals, batalletes o ves a saber què. I s’ofèn? No ho sé em deixa estar, està a la cua del banc, aquell dia no treballa, malgrat tot m’ha donat el numero del seu telèfon personal, estic parlant en la seva estona lliure, en la seva privadíssima, sagrada i segura vida de no-bomber. En altra ocasió el Cap del Parc ja em va sorprendre per la seva dificultat per seguir les meves més que obvies i nítides indicacions a una falsa columna, així mateix com el floquet de neu al que a tots ens tenia captivats era blanc i orangutàn, engabiat al zoo podies disposar del seu posat, en Ferran també es afable i salvatge.

Passem al repertori de bèsties pardes, i als cops baixos, jugades de dubtosa eficàcia moral; al mateix dia de la visita de l'amic de la mona, el king-kong, el cap en guardia de la Regió d’emergències Sud decideix que la emissora, la ufanosa xarxa TETRA d'emergències de Catalunya, la xarxa RESCAT, es el mitjà únic i ideal per convocar-me per assumptes personals al seu despatx de Sant Boi de Llobregat. Així és com es dona una intimidant comunicació que se sent arreu dels parcs de bombers de Catalunya, indiferent, desconsiderant el perill inminent real, corsecant imagino, a un fet tràgic urgent; no soc bomber, tota la meva admiració per l’inconegut preciós de l’ofici de bomber. Li contesto sense vacil·lar, malgrat la incomoditat que suposa contestar a tal indecència, que nanai; que la data que demana és festiva per a mi: negatiu, i que ho comuniqui per via baixa; es a dir telefònicament al meu mòbil personal que tenen a gratcient a disposició així com l’horari de disponibilitat per a aquests assumptes.

Ignoro si King-Kong l’acompanyava dos avions com tenim acostumats el record, moriré sense saber del cert si aquesta conversa va provocar que al primer dia posterior a l’idil.li amb el cap de guàrdia, em passèssin dos falcons sinistres llepant la torre. Els dos avions (AVA avions de vigilancia i atac) que la Generalitat posa a disposició de l’extinció d’incendis a l’aerodrom d’Òdena, s’enlairen a les 11:59 del dia 11 d’agost de 2018, i en aquesta ocasió observo que traçen un gir de de 360 graus i es dirigeixen en vol ras al massís on estic, pujen a baixa alçada pentinant les copes dels abres de la serra de l’Avellana i finalment tant un com l’altre em passen per la banda Oest de la torre, a escassos 10 metres; de tant a prop que amb un cop de pedra llençat amb la mà podria haver fet diana. Primerament m’ho prenc esportivament com una gràcia, ens saludem com quan va passar l’home que pilotava l’helicopter dels agents rurals o el de reconeixement de bombers. Peró en aquesta ocasió a mesura que s’allunyen en l’horitzó després d’un primer moment de desconcert i potser d’eufòria, prenc consciència del fet i m’adono de la imprudència temerària que acaben de fer, millor seria que s’exercitessin amb la seva santa mare i que mal vent s’els endugui.

Per acabar-ho d’adobar, al cap d’uns dies acabo de completar amb tot un recopilatori d’errors que he trobat en els mapes, en la cartografia que m’han lliurat, cartografia de la que m’he de valer per situar les columnes. Errors que es tradueixen en centenars de metres en la localització dels llocs, errors que fan horroritzar, m’han passat greument desapercebuts durant un mes i mig. Errors que inutilitzen la codificació que posa el cos de bombers a les quadricules UTM cinckilomtriques universalment imposades. Errors que fan plantejar i evidencien un mal fer al departament d'Interior, a la Direccio General de Prevenció Extinció d’incendis i Salvaments de la Generalitat de Catalunya, una barreja d'arrogancia, silenci, amiguisme i poca imaginació.

A dia d’avui no he rebut resposta i ha finalitzat el termini legal que tenen les administracions per donar resposta a les diversesqueixesi observacions que he presentat posant en relleu els perills fútils innecessaris i d’urgent correcció per al correcte funcionament i localització de les coses sigui quina sigui al territori i per la que precisament hem sigut contractats. En un intent de comunicar el que pot ser una notícia certa; una notícia innecesària; un incendi agafa unes proporcions desmesurades en ser inadecuadament detectada i en aquest es donen consequencies fatals per a x.

Havent acabat la relació laboral amb la bestiesa em dedico, com aquell que repassa els racons de un idil·li fallit, a parlar amb els sindicats, per posar-los al corrent entre d’altres de les coses que he plantejat; que la meva torreta ha tingut varis dies una plaga de formigues voladores sense que ningú vingués a fer-hi un tractament, i que en definitiva amb l’adquisició del mapa comarcal que ens brinda l’Insitutut Cartografic de Catalunya de set euros de cost es poden solventar els problemes en la situació de les columnes; estupefacte encara de la inseguretat segura o la seguretat insegura que ens brinda el departament de seguretat en les mesures de seguretat laboral per mantenir segura la societat. Inseguretat evitable, salvable amb un mínim interés. És parlant amb els sindicats que m’entero de que la prevenció d’incendis havia pertanyagut al Departament d’Agricultura Ramaderia i Pesca, o almenys pel que fa a les torretes de guaita i els guaites. Finalment malgrat l’empatia els veig inmersos en un joc de burocràcia, interessos, amenaçes i fabulacions, jocs de cartes i política on no hi cap, els mitjons bruts son bruts aquí i a la Xina i no hi tè a veure ser d’esquerres de dretes ni de vall ni de dalt.

Us he fet partíceps pel pes a la consciència. Similarment en un cas que ocupa la seguretat dels ciutadans va evitar fa un any una catàstrofe a la central nuclear de Vandellós; un grup ecologista fa parar la central per arreglar una vàlvula que goteja. Ni tan sols els bombers que serien els directament implicats en una fuita radioactiva foren prou homes per a denunciar-ho, va haver de ser un ciutadà, un no ningú al que vull retre homenatge per la valentia i compromís amb la vida, qui emprengués el que es comú a l’interès general.